FloraCatalana.net

Resultats de cerca

LES TREMENTINAIRES DE LES VALLS DE LA VANSA I TUIXÉN - 23/10/08

En el municipi de Tuixén , a la comarca lleidatana de l’Alt Urgell existeix un petit museu que explica la història d’un ofici ja desaparegut, l’ofici de les trementinaires.

A Catalunya, s’anomenaven trementinaires les dones de Tuixén i de la vall de la Vansa, que carregades d’herbes medicinals i de resines de diferents coníferes marxaven, dels seus llogarrets de muntanya, per vendre aquests remeis als habitants de les zones rurals de Catalunya.

La vall de la Vansa i Tuixén és una preciosa vall regada per les aigües del riu la Vansa, situada al bell mig de diferents carenes muntanyoses, que tenen alçades  superiors als dos mil metres. És una vall de prats i de  boscos, amb una vegetació molt rica i variada i amb poca presència de terres de conreu.
El vesc creix esponerós  a dalt del tronc de  molts dels pins de la vall, mentre la boixerola encatifa el terra dels pinars. En les roques calcàries trobem l’orella d’ós i la corona de rei. A la Plana, camí del coll de Mola, s’enlairen els avets carregats d’oli. A dalt del Cadí, hi trobem  les fulles estrellades i fistonejades de blanc del peu de crist. A prop de l’aigua, en zones ombrejades,  viuen les consoldes de bosc. En els marges de molts camins creixen la milfulles, la sajolida  l’herba de cop, l’artemisa, el donzell i l’eufràsia. Al mig dels prats brolla el timonet, a vegades amb l’aroma allimonada , En els vessants orientals trobem grans mates d’espígol i d’espernallac A coll de Porc, la  pota de cavall i la carlina competeixen pel sol. A l’ombra del saüc i del corner creix la valeriana.

Les dones d’aquesta vall coneixen les virtuts medicinals de les plantes i dels arbres  que creixen al seu voltant. El coneixement de les plantes medicinals és patrimoni de les dones des de temps immemorials, es transmet de mares a filles com les receptes de cuina o els secrets de la bugada.
No existeix documentació, on s’expliqui des de quan les trementinaires converteixen aquest saber en un ofici ambulant. Les últimes trementinaires expliquen que van aprendre l’ofici de les seves àvies i que aquestes ho havien après també de les seves respectives àvies. Saben que les dones de la seves famílies sempre havien anat pel món. A la vall de la Vansa, de l’ofici de trementinaire, en diuen anar pel món, gairebé totes les dones de la vall, mentre tenien bones condicions de salut, practicaven l’ofici, només les dones de les cases més riques es quedaven a la vall.
En una economia familiar agrícola de subsistència, el sou que aportaven aquestes dones era molt important, en moltes cases els únics diners que es veien eren el que elles guanyaven.

La seva feina segueix el cicle natural de les estacions, a partir del mes de maig i durant tot l’estiu es dedicaven a recol·lectar els diferents vegetals. A les golfes de les seves cases, deixaven les flors i les fulles recollides perquè l’aire sec de la muntanya els assequés ràpidament. Un cop ben seques les posaven dins de bosses de roba. Durant els dies més calorosos de l’estiu,s’enfilaven dalt dels avets per extreure’n la trementina. A partir del mes agost anaven a buscar bolets, els enfilaven en tires de fil de cotó i els deixaven assecar.

Quan arribava la tardor les trementinaires iniciaven el seu periple per les comarques catalanes per vendre els seus productes i aplicar ungüents i pegats als malalts. A casa seva deixaven les criatures a càrrec de l’home i de les àvies, i elles baixaven cap a la plana, fins al mar, caminant per corriols i camins.

Les trementinaires anaven sempre per parelles. La més gran era la que sabia l’ofici i la més jove feia d’aprenenta. Damunt l’esquena carregaven una mena de motxilla de roba, feta amb un  mocador de farcell i  unes abraçadores, plena de les bosses d’herbes. Penjades a les espatlles duien les llaunes de trementina, d’oli d’avet i d’oli de ginebró. Per Nadal tornaven a casa i pel febrer iniciaven un altre viatge que durava fins la Pasqua.
Cada parella recorria, any rere any, la mateixa ruta i s’allotjava gratuïtament en les mateixes cases on ho havien fet les seves predecessores. Els trajectes es mantenien en secret, perquè els vincles establerts per les seves progenitores amb els habitants de les cases en què s’allotjaven i els clients a qui venien els productes eren fonamentals per a la bona marxa de l’ofici.

Molta de la gent més gran dels pobles de les comarques catalanes recorda aquestes dones fortes i valentes carregades de flaires de muntanya i de saviesa. Les trementinaires sempre eren ben rebudes, s’esperaven els seus remeis i els seus consells. La confiança en els seus productes es basava en l’ús tradicional de les plantes per a tractar les malalties.


TREMENTINAIRE MUNTANYENCA

Trementinaire de l´altura
que moreneta tens la pell
i com les dones del temps vell
portes cenyida las cintura.
Duus botes xiques, de ginebra,
de trementina i suc d´avet,
i dalt l´espatlla un sarronet
d’ herbei del bosc i els cims del gebre.
Quan neu d´hivern vesteix tes serres
vas resseguint veïnes terres,
amb el teu cant medicinal.
Vas resseguint la terra plana,
com una fada muntanyana
que té un remei per cada mal.

Aquesta poesia, escrita per Josep Mª Font Raventós, poeta del Baix Penedès, ens mostra com eren d’apreciades aquestes dones.

L’arribada de la medecina als nuclis rurals i la millora en la comercialització i distribució dels fàrmacs va provocar la desaparició de les trementinaires a mitjan segle XX. Les darreres trementinaires van treballar més per guarir animals que no pas persones, per la qual cosa els seus viatges es van restringir només a les zones més agràries i a poc a poc van anar perdent el seu prestigi.

Aquesta saviesa popular i remeiera s’ha deixat de transmetre tot i haver estat molt arrelada a la nostra cultura. En realitat, aquest saber no era patrimoni només de les trementinaires, elles van representar un cas singular d’ofici. Aquests coneixements pertanyien a moltes dones, ja que elles han estat tradicionalment les que han vetllat per la salut de les famílies.


REMEIS I PLANTES QUE UTILITZAVEN I COMERCIALITZAVEN  LES TREMENTINAIRES

Les trementinaires rebien aquest nom perquè els producte més sol·licitats de tots els que portaven al damunt eren la trementina d’avet i la trementina  de pi, productes molt utilitzats en la preparació d’ungüents curatius durant centenars d’anys. Possiblement, a les cases dels nostres avantpassats sempre hi havia un pot de trementina.

L’ús més extens de la trementina era a través dels pegats. S’untava de trementina una petita peça de roba de cotó o de lli o un tros de paper d’estrassa i es posava al damunt de la zona afectada o adolorida. Damunt del pegat s’embolcallava amb més roba. Els pegats es deixaven fins que es desenganxaven de la pell. Les trementinaires deien que “la trementina xucla el mal de dins i el porta cap a fora”.

Els pegats s’utilitzaven sempre que no hi hagués una ferida oberta. S’empraven per combatre les inflamacions i qualsevol tipus de dolor, pels cops, esguinços, torcedures, per a picades d’insectes o de rèptils o per treure les punxes o estelles de fusta que es clavaven a la pell. També es curaven amb pegats de trementina les infeccions pulmonars o bronquials, en aquest cas, el pegat cobria  tota la zona dels pulmons, tant pel davant com per darrere l’esquena .

Oli d’avet o trementina d’avet

Les trementinaires donen el nom d’oli d’avet a la resina de l’avet (Abies alba miller), però en moltes zones de Catalunya se l’anomena trementina d’avet o trementina vertadera. Per obtenir-la calia enfilar-se als avets i rebentar, una per una, les petites butllofes que es formen en els troncs dels avets i que en els mesos de calor són plenes d’oli o resina. Les trementinaires utilitzaven el cantell esmolat d'una esquella per foradar la butllofa. La resina era recollida amb la mateixa esquella. Aquesta era una operació molt entretinguda, de cada bombolleta només s'obtenia una o dues gotes. Cada avet segregava resina durant dos anys seguits, després es deixava reposar durant dos o tres anys. Sovint, eren els fills de les trementinaires els que pujaven fins dalt de tot de l’avet.

El preu de l'oli d’avet sempre va ser molt elevat. A principi de segle una unça (33 grams) d’oli d’avet costava unes 80 pessetes. Al 1990 es troba als voltants de 50.000 ptes. el quilogram.

Usos de l’oli d’avet o trementina d’avet

L’oli d’avet s’utilitzava externament per a fer pegats. S’acostumava a barrejar  amb oli d’oliva, greix de porc o cera d’abelles. Es considerava la trementina de més qualitat.

L’oli d’avet també es prenia internament barrejat amb una mica de sucre. Servia per preveure i curar les llagues d'estómac i les malalties pulmonars. Era un costum molt estès, prendre’s oli d’avet, a principis d’hivern, durant nou dies com a prevenció dels refredats. Es deixaven caure unes gotes de la trementina de l’avet damunt del sucre, es feia una petita boleta i es prenia.

Trementina de pi

La trementina de pi s’obté a partir de les osques o incisions que es fan al troncs dels pins. A sota dels talls  es pengen unes cassoletes per recollir el líquid que flueix. Aquest líquid es purifica exposant-lo al sol i es filtra. La recol·lecció dura des del començament de la primavera fins la tardor. Cada arbre es fa rajar durant quinze o vint anys. Tots els pins exsuden trementina.

De la destil·lació de la trementina s’obté l’essència de trementina o aiguarràs. Com a residu sòlid de la destil·lació queda la pega grega o colofònia.
Les últimes trementinaires no extreuen la trementina directament dels pins. Compren pega grega i aiguarràs a l’adroguer i barregen els dos components. Primer, fonen la pega grega escalfant-la a foc lent i remenant tot el temps, hi posen oli d’oliva, greix de porc o cera d’abelles. Un cop tot desfet, apaguen el foc i afegeixen  l'aiguarràs. Fan la trementina abans d’iniciar el viatge o durant el camí si l’han acabada.

Possiblement, en temps més antics es fessin sagnar els pins de la vall de la Vansa i Tuixén i per això les trementinaires en coneixen el seu ús.
La trementina de pi que elaboraven les trementinaires va ser la més utilitzada per a fer pegats, ja que és venia a un preu molt més assequible que la trementina d’avet, per la seva fàcil obtenció.

Usos de la trementina:

La trementina que fan les trementinaires només s’utilitza externament per a fer pegats. En cap cas es pren internament com la trementina d’avet.
A partir de la trementina, cada trementinaire elaborava diferents ungüents.

Aquesta és una recepta de la Maria Majoral “La Tasmastima” de Cornellana.

La pomada de trementina es preparava barrejant: un rovell d'ou, una unça de trementina que es rentava nou vegades, dues cullerades de sucre, dues cullerades de mel, una cullerada de greix. Es fonien tots els ingredients fins que en quedava una pasta amb consistència de pomada. La pomada s'utilitzava per curar ferides, baixar la inflamació i cicatritzar, evitant que s'infecti.

La pega negra

L’últim aprofitament que es feia del pi era  la pega negra. La feien els pegaires, aprofitant les soques que quedaven en les pinedes, acabades de talar. Alguns dels homes d’aquesta vall treballaven de pegaires, un ofici que també implicava un cert nomadisme,ja que les colles de pegaires es traslladaven a fer pega a les propietats forestals de tot Catalunya.

Els pegaires obtenien la pega negra de la teia de les soques del pi, en feien estelles i les posaven dretes dins el forn de fer pega. La teia s’anava consumint a poc a poc i anava sortint la resina. Un cop extreta la resina es tornava a coure per obtenir la pega negra. Era un procés llarg i molt delicat.
Existien colles de pegaires que sovint tenien vincles familiars amb les trementinaires. Molts pegaires eren germans o marits de trementinaires, per això elles es dedicaven a vendre la pega negra.

La Conxita Busquets de Riudecós (Arbúcies) explica que a la seva propietat hi havien anat els pegaires de la vall de la Vansa a fer pega. El forn de pega encara existeix a la propietat. Les trementinaires s'allotjaven a casa seva.

Usos de la pega negra:

La pega negra s’utilitzava molt per curar els animals. Bàsicament per a malalties de la pell, i per immobilitzar els membres fracturats dels animals, perquè en assecar-se es solidifica i impedeix el moviment del membre fracturat. Feia la mateixa feina que actualment fa el guix.

Les persones l’utilitzaven per curar les cremades de la pell, barrejada amb oli d’oliva. Es fonia al foc la mateixa quantitat de pega que d’oli. S’untava una peça de roba de lli amb oli i pega i es posava al damunt de la cremada . Es canviava uns tres cops al dia.

Antigament, la pega negra s’utilitzava també per encatifar els vaixells i les bótes de vi, per empeltar els fruiters, i els fusters i els sabaters l’empraven per encolar.

GINEBRÓ BLANC (Juniperus oxicedrus L.)

Oli de ginebró

Els pegaires de la vall de La Vansa obtenien aquest oli de la destil·lació de la soca del ginebró blanc. Era un oli espès, d’olor penetrant.
Usos de l’oli de ginebró:

L’oli de ginebró s’utilitzava fonamentalment per via externa per matar la ronya dels animals, també servia per curar malalties diverses.
Per treure els cucs dels infants, se’ls en donava una gota amb un sucre.

VESC (Viscum album)

El vesc actualment es considera una planta tòxica i no s’utilitza en fitoteràpia. Les trementinaires l’utilitzaven en petites dosis com a calmant nerviós.

Oli de vesc

Preparació de l’oli de vesc: 1 unça i mitja de fulles de vesc, un litre d'aigua, nou moscada, un tronc de canyella, una presa de xocolata, tres cullerades de sucre, un paquet de safrà, un raget de trementina d’avet. Un cop bullits tots els ingredients es posen en una ampolla i es deixa nou dies a sol i serena. S'ha de remenar cada dia.
 
Usos de l’oli de vesc:

Per fer passar els nervis. La dosis adequada és un gotet, dos cops al dia, durant 8 o 9 dies.

Vi de vesc

Preparació del vi de vesc: un litre de vi, fulles de vesc, nou moscada i canyella. S’ha de deixar 9 dies a sol i serena.

Usos del vi de vesc:

Una cullerada en dejú per reforçar.

HISOP ( Hyssopus officinalis L. )

Tisana d'hisop

Usos

S’utilitzava per al mal de cap. Es considerava bona per al fetge i es deia que feia tornar el ventre a lloc. Es barrejava amb xocolata.

SERVEROLA ( Agrimonia eupatoria L.)

Usos

La tisana de serverola barrejada amb fulles de noguer i de romaní baixava la pressió.

SAJOLIDA (Satureja montana L.)

Usos

Era utilitzada per condimentar plats de difícil digestió, perquè ajudava a digerir.

SALSUFRAGI (Silene saxifraga)
Usos
La tisana de salsufragi s’utilitzava per a les infeccions de l'orina. Desfà les pedres de la bufeta i facilita la seva expulsió.

SÀLVIA (Salvia officinalis)

Usos

La tisana de sàlvia tenia fama de guarir quasi totes les malalties i de contribuir a la longevitat. Sobretot s’utilitzava per fer baixar la pressió.

TE DE ROCA (Jasonia saxatilis)

Usos

S’utilitzava la infusió de les flors de te de roca per ajudar a la digestió.

ORENGA (Origanum vulgare)

Usos

S'utilitzava per condimentar el menjar.

FARIGOLA (Thymus vulgaris)

Usos

La Infusió de farigola s’utilitzava per desinfectar ferides i per al mal de cap.

La sopa de farigola era molt apreciada.

ESPÍGOL (Lavanda angustifolia)

Usos

Es feien pinyes d’espígol per posar als armaris. Servien per foragitar les arnes i aromatitzar les robes.
La colònia d'espígol es barrejava l’alcohol amb espígol i s’utilitzava per fer fregues contra els dolors reumàtics.

TIL.LER (Tilia platyphylos)

Usos

La tisana de til·la es prenia per calmar els nervis i el mal de cap.

CORNER (Amelanchier ovalis)

Usos

La tisana de flors de corner era utilitzada per fer baixar la pressió.

RUDA (Ruta graveolens)

Usos

La tisana de ruda era utilitzada per calmar i regular la menstruació. Es considerada abortiva, perquè fa baixar la menstruació.

ORELLA D’ÓS (Ramonda myconi)

Usos

La tisana d'orella d'ós s’utilitzava per estovar i curar la tos més rebeca.
L’oli d'orella d’ós s’utilitzava per calmar les hemorroides, es feia deixant macerar les fulles amb oli d’oliva.

SAÜC (Sambucus nigra)

Usos

La tisana de saüc s’utilitzava com a desinfectant i per curar les infeccions dels ulls.
El xarop de saüc es fa amb el fruit del saüc, un litre d’aigua, 1 Kg de fruits i ½ Kg de sucre. Es fa bullir el saüc amb l’aigua fins que queda reduït a la meitat. Es cola i s’hi afegeix el sucre tornant a bullir-lo fins que agafa consistència de xarop. S’utilitzava per curar les inflamacions. Es prenien un parell de culleretes al dia.

MILFULLES (Achillea millefolium)

Usos

La tisana de milfulles s’utilitzava contra la febre, la tos i els refredats. També s’utilitzava com a tònic en general.

MENTA (Menta piperita)

Usos

La menta es cultivava als horts de les cases. S’utilitzava per fer sopa i com a condiment per cuinar.

La infusió de menta era utilitzada per curar els refredats, el mal de cap i les diarrees.

CAMAMILLA (Matricaria chamomilla, L.)

Usos

La infusió de flors de camamilla és digestiva i tranquil·litzant, molt útil per a la gorja inflamada.

PEU DE CRIST (Potentilla alchimilloides)

Usos

El peu de Crist es fa a les parts altes del Cadí. La infusió de peu de Crist anava bé per fer orinar i es prenia en dejú i abans d’anar a dormir.

VALERIANA

Usos

La infusió de valeriana és bona per al “mal de mare” (nervis).

VERÒNICA

Usos

La verònica té propietats vulneràries, és a dir, guaridora de ferides de tota mena.

HERBA CARLINA (Carlina acantifolia)

Usos

Curava les morenes.

CONSOLDA (Symphytum officinale)

Usos

Els pegats de CONSOLDA es feien per als “carnesqueixats”. És perfecte per reforçar un os trencat.. Dins d’un drap es piquen bé les consoldes i es reguen amb aiguardent fort.

CENTÀUREA

Usos

L’aigua de les fulles de CENTÀUREA feia venir gana.

CAGAMUJA (Euphorbia lathyris L.)

Usos

L’aigua de la cagamuja és un laxant molt fort.

BOTJA (Santolina chamaecyparissus)

Usos

L’aigua de la botja és bona per a la pressió.

FAIG (Fagus silvàtica L.)

Usos

L’aigua de les fulles de faig feia venir gana.

ESCORÇA DE FREIXE (Fraxinus excelsior)

Usos

La infusió d’escorça de freixe era un laxant suau indicat per a la mainada. També curava el dolor.


Carme Bosch
Article publicat a la revista Dharma